No vull fer una crítica sensacionalista sobre l’abús que els usuaris (la veïna del tercer, el forner, la iaia que dona pa als coloms, els pares sobreprotectors, el jove que treballa al taller... ) fan del nostre servei sanitari, tots sabem que n’estem massa ben acostumats. A mi m’agradaria parlar de com ens sentim els treballadors, part d’ells si més no; i no en l’aspecte del tracte de la gent que passa a veure el metge, ens tractin correctament o ens insultin, tenen la mala sort d’haver de venir a veure al seu doctor o doctora perquè no estan sans del tot.
Vull parlar d’aquesta gran casa que li diem feina. Treballo set hores en un ambulatori, em sento molts cops afortunada, faig un horari compactat, només al matí, i cobrant els 1000 € que molta gent li agradaria cobrar. Però aquesta ”santa cas” com li diem alguns, es dedica a satisfer als ciutadans sense preocupar-se si els seus treballadors es senten a gust al seu lloc de feina.
Tinc una companya, la Cesca: treballa una planta més avall de la meva, fem exactament la mateixa feina: donem hora, informem als pacients sobre on s’han de dirigir, tramitem les seves derivacions als especialistes, els consolem quan els fills no els acompanyen els seus últims anys de vida, avisem a metges i infermeres quan una urgència requereix la seva presència, treballem dissabtes fent guàrdies en un centre d’urgències per cobrir les hores anuals pactades entre sindicat i empresa....fa ex-ac-ta-ment la mateixa feina, només ens diferencia la plaqueta amb el nom que ens identifica....i el sou. Cobra 100 € menys perquè al seu contracte posa que és zeladora i en el meu hi posa aux. administrativa. Deixaria el sindicat de lluitar per a que homes i dones cobressin igual? Deixarien els treballadors de Seat que en un mateix tram de cadena hi hagués gent que cobrés menys? Estaria bé que hi haguessin categories i sous diferents entre dos caixeres del metro? Doncs això passa a l’Institut Català de la Salut. L’Edu, un company amb més sort que te categoria d’aux. administratiu cobra també 1032 €, però a diferència de jo, ell no pot treballar enlloc més. Jo treballo per les tardes a mitja jornada en una tenda, de dependenta, i encara que la normativa no ens ho permet al personal no sanitari, molts de nosaltres ens hi veiem obligats. Aquest sobresou m’ajuda a viure, a pagar les factures i anar de tant en tant al teatre; però l’Edu es va queixar al Sindicat sobre com es sentia d’explotat, de com la borsa de treball no era més que una enganyifa que permetia “enxufar” els fills, nebots i amics del càrrecs mitjans i alts que ens dirigeixen...l’única resposta que va obtenir va ser una amable invitació a deixar la segona feina que tenia si no volia perdre la possibilitat de tenir plaça a l’administració pública. Ara l’Edu només pot pagar la hipoteca i les factures, ve a treballar cada dia amb l’esperança que arribin les oposicions que ens van prometre per poder optar a una plaça fixa i poder dedicar la resta de temps a treballar en un altre feina del sector privat i començar a viure.
Avui, però, m’he decidit a explicar-ho desprès d’una guàrdia on el meu relleu no s’ha presentat i he hagut de treballar 4 hores més de les que em tocaven, en total 14 hores en un Centre d’Urgències d’Atenció Primària...i ningú em garantitza que cobri aquestes hores...que trist, els “Caps Pensants” s’aprofiten del meu sentit de la responsabilitat: si jo no hi soc, qui apuntaria els malalts que venen a visitar-se?
